En el tren:

La chica no podía articular palabra a causa de la belleza de él. Y él no se dio cuenta que mirándole a los ojos podía contactar con su cerebro. Ella se sentía más cómoda con el silencio que teniendo que seguir conversaciones  que no le interesaban un rábano. Él le siguió dando conversación mientras ella afirmaba educadamente hasta que llegó a su destino. Qué curioso, pensaba yo. Al bajar, el chico se fue con sus amigos y se rió de lo mal que lo había pasado y del silencio de la chica y entonces entendí lo inteligente que había sido.

Las cosas que deberían de importarme más no me importan una mierda

Les primeres nits del mes. I després diuen que novembre no té res...

Què estimulant que és la nit.
Jo crec que no ens agrada dormir.
Jo crec que ens agrada la nit.
El llit és massa petit.
Segueix-me a l’infinit.

Segueix-me fins a les tres, que és quan esclato. És quan més penso, quan més sento.
No puc deixar els ulls a la meitat. Sóc un mussol. Sortim a ballar que m’entusiasmo.
Inspiro i expiro profund per poder relaxar-me, però no hi ha manera. Com més s’apropa la matinada més ràpid em batega el cor, més calfreds, més crits. Més sensible, més fràgil, més tendre i més boja. No crec que sigui qüestió de por a no despertar o a somiar. És una altra cosa: jo crec que ens crida el mar, que ens exciten les melodies, la solitud i el silenci....