Hi ha persones que són màquines de nostàlgia sense el botó "off"

I al poble on viu la noia de la faldilla.....

Eren molt pocs els que s’hi dedicaven i deien que eren una mica estranys. Entraven a treballar a la una i mitja de la matinada a un gran taller. La curiositat no era que dormissin de dia  ni que treballessin amb poques persones. El que els diferenciava de tu i de mi és que treballaven amb màquines especials: màquines de nostàlgia, i que el seu cervell no parava de recordar, i de crear pensaments i sentiments. L’ofici consistia en transformar allò en records i nostàlgia per després empaquetar-ho i quan sortís el sol, apropar-ho a les cases i deixar que entrés per les finestres de la gent del poble.

Les llàgrimes començaven a caure quan s’engegava la música. Cadascú anava a la seva. Quan acabaven de plorar-ho tot es feia el silenci...